divendres, 19 de gener de 2018

Mangakes L/G/B/T/I/A



Utilitzo la paraula “mangaka” de forma àmplia, ja que moltes d’aquestes persones s’autopubliquen. Aquesta és una entrada amb gent que ha dit de manera oficial la seva condició de L/G/B/T/I/A. Així que m’estaré de posar qualsevol mena d’especulació. L’A aquí s’ha dentendre com “persona arromàntica i a la vegada asexual”. La inclusió de persones a la llista no implica ni molt menys que coincideixi amb llur ideari.

L
La Kabi Nagata
La Sachiko Takeuchi
La Sunao Minakata

G
El Poo-suke Kamada

B
-

T
La Chii
La Yuna Hirasawa

I
-

A
Yūki Kamatani

dissabte, 13 de gener de 2018

L’hora de l’amor





Títol original: Ai no Jikan (愛の時間)
Autora: Ebine Yamaji
Revista: Feel Young
Editorial: Shōdensha
Any: 2008
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Drama, crítica social, dia a dia
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Au temps de l’amour)

Vaig posar-me amb aquest manga poc després d’endur-me la triple decepció amb Esperit Lliure (Free Soul), Blau Anyil (Indigo Blue) i Tendra Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby). Perquè sóc així.

No estava mentalitzada per a llegir aquesta obra. Em va produir tot un xoc. Aquí on el veieu, amb aquest títol i aquesta portada tan bufons, es tracta d’un còmic carregat de violència. També difereix en una altra cosa respecte a la resta d’obres que he llegit de la Yamaji: la protagonista és heterosexual. Concretament, una heterosexual que es dedica a assetjar a un gay. I, a aquestes alçades ja no em sorprèn, això no es mostra com problemàtic. Perquè, clar, és la protagonista, pobrissona meva de ma vida.

A part del detall de l’orientació, la protagonista és la prototípica de l’autora: prima, cabells curts i clars, alçada dins de la mitja, sense discapacitats físiques, dedicada a quelcom més o menys creatiu, japonesa i rostre fat. Ja podria innovar una mica, coi!

Quelcom de bo de l’obra és que s’hi critica bastant la cultura de la violació. I des de molts prismes. Ara, com a marca de la casa, hi ha bifòbia i acefòbia.

La narració resulta molt lleugera. Si no fos pel que s’hi explica, podria qualificar la lectura com agradable.

El dibuix és el propi de l’autora, tan senzill i pragmàtic. Tan net.

L’edició francesa, a diferència de la majoria dels títols de la Yamaji editats per Asuka, duu sobrecoberta. És de la mateixa, grandària, això sí: A5. 

Ho recomano? A veure’m. Traient-ne els elements problemàtics, és una bona obra si saps al que vas. És un manga amb molt cru i amb molta violència. Aquesta no és del tot explícita, però a l’autora no li cal més per transmetre-la.

Nota global: 6/10

divendres, 5 de gener de 2018

Alisa, la dels cabells platejats





Títol original: Giniro no Kami no Alisa (銀色の髪の亜里沙) 
Autor: Shinji Wada
Revista: Margaret
Editorial: Shueisha (i posteriors reedicions de Hakusensha i Daitosha)
Any: 1973
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, aventures, institut, terror
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga


Sent La Pinxa Detectiva (Sukeban Deka) l’obra més destacada del Shinji Wada, la que ens ocupa és aquella amb aquè va debutar i les similituds entre ambdues obres són innegables. És ben clar que aquesta és un prototip d’aquella.

Alisa, la dels cabells platejats és un drama en tota regla. L’Alisa és una nena rica i feliç... fins que un bon dia la seva família pateix un complot. El primer en caure, és el seu pare. Després, van a per l’Alisa. La intenten estimbar per un penya-segat, però no aconsegueixen matar-la. Queda atrapada sota terra i amb el pas del temps tot va adoptant un altre color. Fins i tot els seus cabells, que es tornen platejats. En el seu captiveri una intensa set de venjança va niant al seu cor.



És una obra sense gaires pretensions i l’autor no intenta vendre altra cosa. Enganxa i es llegeix molt ràpidament. Compleix de sobres el seu propòsit. Cal tenir present, a més, que a la vegada que s’encarregava d’aquest manga, l’autor havia de fer la seva tesi i anava de bòlit. Sembla que, a més, va ser aquest el seu primer volum únic.

La narració és un pèl confusa, però es tracta d’una obra molt senzilla i fàcil de seguir.

El dibuix fa el fet, però li manca una micona de força. Però bé: en obres posteriors, l’autor el va polir bastant. 

Ho recomano? Sí, si ja t’has familiaritzat anteriorment amb mangues vells (no és la millor obra per posar-s’hi). Prou entretingut. A més, resulta imprescindible llegir quelcom del Wada per a fer-se una idea millor de la història del manga.

Nota global: 7/10

diumenge, 31 de desembre de 2017

Millors novetats de manga a França durant el 2017



Isabella Bird (Fushigi no Kuni no Bird, Isabella Lucy Bird i Taiga Sassa): una antropòloga a un Japó no gaire idealitzat. (Hi ha puces!!!)

Kasane, la voleuse de visage (Kasane, Daruma Matsūra): una antiheroïna per protagonista i una trama addictiva, amb assassinats i traïcions de per mig.

L’enfant et le maudit   (Totsukuni no Shōjo, Nagabe): un dibuix tendríssim per a una història relativament tenebrosa. Recorda molt als contes clàssics. M’encanta la relació entre la nena i el senyor que la cuida. Editat a Espanya com La Pequeña Forastera.

Le Pavillon des Hommes (Ōoku, Fumi Yoshinaga): una ucronia sobre l’etapa d’aïllament del Japó... consistent en un matriarcat. Trama la mar daddictiva, un bon grapat de personatges meravellosos i moltes intrigues polítiques.

Le couvent des damnées (Hengoku no Swester, Minoru Takeyoshi): diverses adolescents busquen venjança contra l’església per la caça de bruixes. Protagonistes coratjoses i carismàtiques i antagonistes poderoses i maquiavèl·liques.

Le mari de mon frère (Otōtono Otto, Gengorō Tagame): un manga que servirà perquè certs homòfobs ho siguin una mica menys. Malgrat totes les meves reticències al respecte, em val.

Le Requiem du Roi des Roses (Bara-ō no Sōretsu, Aya Kanno): una obra que em té molt descol·locada. Molt bona i molt addictiva. Plaer culpable i alta passió a la vegada. Punt extra: representació intersexual!

Les Nuits dAkşehir (Shiroi Machi no Yorutachi, Raku Ichikawa): si t’interessa la cultura turca i no en saps gaire, aquest és el teu manga. A l’autora li fascina tot el que tingui a veure amb Turquia. De fet, està vivint o ha viscut a Istambul!

March comes in like a lion (Sangatsu no Lion, Chika Umino): un manga que no és per a mi degut a la ideologia que destil·la, però que així i tot està prou bé i no arriba ni de lluny a certes barbaritats fetes manga. A més, s’hi expliquen coses molt interessants sobre els professionals del shōgi. Editat a Espanya com El León de Marzo.

Minuscule (Hakumei to Mikochi, Takuto Kashiki): un manga sobre un parell (que no parella per culpa del queerbaiting) de nanes i llur dia a dia. Molt bufó. I properament se n’estrenarà anime!

Reine d’Égypte (Aoi Horus no Hitomi, Chie Inudō): Hatshepsut! Amb això n’hi hauria d’haver prou per córrer a llegir-lo. Potser hi ha coses massa idealitzades i d’altres molt fetes a la lleugera, però en general (i sense saber gaire del tema) trobo que està prou bé.

Somali et l’esprit de la fôret (Somali to Mori no Kami-sama, Yako Gureishi): una història amb una premissa molt similar a la de L’enfant et le maudit / La Pequeña Forastera: un ésser sobrenatural cuida d’una nena mentre (no) busquen plegats la seva família.

Une Vie au Zoo (Kemono Michi, Saku Yamaura): la història d’una nova treballadora a un zoo més aviat modest. Té alguna gota de drama, però en general és molt tendre.


Regles en què m’he basat per al top:

1) Han de ser novetats d’enguany de França i que jo hagi llegit.

2) No s’hi val a què hagi sortit el tom 23 i jo n’hagi llegit el 4.

3) Si la novetat és el tom 23, jo he d’haver llegit el tom 23. Però si la novetat són els toms 22, 23, 24, puc haver-ne llegit qualsevol d’ells sense necessitat d’haver-ne llegit la resta.

4) No necessàriament he d’haver llegit l’edició concreta de cada país i no l’he d’haver llegida necessàriament enguany.

5) Les reimpressions i les reedicions no compten.

6) Això no és cap classificació; preval l’ordre alfabètic.

7) Les històries curtes no computen; només toms sencers.